Com s'ho feien? com es proveïen? A veure si al final de la ruta ho haurem pogut esbrinar una mica.

• La font de la juliana.
Era molt abundant d'aigua i bona per beure. És possible que fos construïda pels romans i revalorada pels àrabs.

Aquesta font queda una mica lluny del poble, el que obligava a traginar amb càntirs de terrissa posats al damunt dels animals per mitjà dels argadells ( aparell fet amb sarga de vímet, amb quatre departaments, per posar-hi els càntirs). Com que llavors no hi havia filtracions dels regs l'aigua era més profunda i, per abastar-la es baixaven 25 o 30 escales que ara estan cobertes d'aigua i llac.

La construcció és molt interessant des dels punt de vista històric i artístic.

• Els pous del soldevila.
Està situat a la vora de la "masia". Té un ampit o brocal de grans proporcions per tal d'extreure l'aigua des de dos nivells diferents, segons les necessitats dels masovers.

L'altre pou del mig de la finca servia per a ús del reg. Encara s'hi poden veure les restes de la sínia que era moguda per un animal que portava els ulls tapats per tal que no li rodés el cap de tant de donar tombs a l'entorn de la petita circumferència, del voltant de l'amplit tal i com es pot veure encara.

La roda dentada n'accionava una altra proveïda de molts catúfols que pouaven l'aigua suficient per regar les hortalisses i els arbres fruiters pel consum de la família.

Aquest pou encara va fer un bon servei al poble durant el primer trimestre de l'any 1939, quan el Canal d'Urgell va ser privat de l'aigua cap al final de la guerra civil. Els seus propietaris donaven permís a la gent del poble per anar a proveir d'aigua.

• Els pous del "fondo" de la vila.
Els que eren propietaris municipals estan enrunats. Del principal en deien el "pou de la Vila", situat al costat oriental de la carretera de La Floresta. Per això encara avui és carrer del Pou i més tradicionalment la "Costa del pou".

L'altre, el "pou de la ferrada", era al camí de la Creu de St. Roc.

Com a pou de propietat particular n'és un bon exemplar, situat a la vora de l'Avinguda Montserrat. Construït l'any 1783, va valer la seva construcció 115 unces. És tot un exemple del valor que es dona a l'aigua.

• La coma.
Des dels pous del poble ens traslladem a la Coma pel camí que va a Vinaixa i Tarrés. Tot just en els primers metres hi havia la "Bassa de la Teuleria". En ella s'hi recollia l'aigua que s'escorria quan plovia pel vessant ubac de la costa del Pou. Servia per amassar l'argila destinada a la construcció de ceràmica. Va existir fins a la dècada dels anys vint d'aquest segle.
L'indret més interessant de la Coma és el "Molí de l'Ambó". Funcionava gràcies a la mola d'aigua -cabal o doll d'aigua suficient per fer rodar una mola de molí- que venia per la sèquia que transcorria per l'obac de la Coma, havent estat desviada prèviament a una distància de poc més d'un quilòmetre, per tal d'anar guanyant el desnivell del terreny. Es poden veure encara els vestigis i també un dels salts per on anava l'aigua a les basses. Aquestes estaven revestides amb carreus de pedra picada, perfectament rectangular. Estaven rejuntats amb morter. Encara s'en veuen alguns.
Al soterrani de la vivenda (actualment en ruïna) estava instal·lat el primer molí. Es movia per la força de l'aigua de la bassa superior. La mateixa aigua anava conduïda pel davall de l'edifici i del camí que passava tocant i era recollida a la bassa inferior des d'on era aprofitada per moure el segon molí, el de "baix". L'aigua continuava per dins de la volta subterrània o "catau". La gent d'aquestes contrades en deien el "cacau" i anava a parar a les parcel·les regables a través de la sèquia general que passava pel mig del fondo.
De tant en tant, al llarg de la fondalada, s'anava fent desviaments de sèquies secundàries per tal de guanyar nivells i fer més eficaç l'aprofitament de les terres de regadiu. Del lloc exacte del desviament(s'en pot veure un amb versió moderna tocant el camí), els avis en deien "la peixera".

Aquests molins fins a principis del segle XVIII, depenies del senyor de la Baronia d'Arbeca en raó de ser moguts per la força de l'aigua que era considerada de domini públic. Per tant calia que fos autoritzat el seu ús pel senyor feudal corresponent. Els moliners que en tenien la concessió li pagaven un censal. A partir del Decret de Nova Planta, l'any 1716, les concessions d'aigües als molins van passar a dependre del "batlle d'aigües"; un càrrec que venia a ser com és ara el de "síndic". Aquest sistema es va acabar durant el primer terç del segle XIX, quan foren abolits els monopolis sobre els molins d'aigua en virtut de normes donades en la Constitució elaborada per les Corts de Cadis.
Seguint el camí, al cap de la pujada, a l'esquerra hi ha la codolla -embassament d'aigua obert a la roca viva - del Queralt.

• La codolla del Queralt.
És un exemple de dipòsit d'aigua obert dins la roca viva, on s'hi recollia l'aigua de la pluja i de la neu mitjançant uns restalls que hi menaven i se'n deien aigüeres. El llac s'anava sedimentant i l'aigua s'hi conservava molt de temps. Servia per abeurar els animals que llauraven a la finca i fins i tot, hi venien els animals que llauraven trossos veïns.

Des de dalt del mirador, del damunt de la cova, prop de la cogolla, es poden observar les parcel·les de bona part del fondo de la "Coma". Fins a principis del segle XX, aquestes porcions de terra eren totes de les famílies d'Arbeca que procuraven de tenir el seu trosset de terra de reg. Actualment la majoria s'on propietat de cases dels Omellons, que les van anar adquirint quan la gent d'Arbeca se les va anar venen, al no ser-los tan necessàries perquè ja estava en ple aprofitament la zona regable del Canal d'Urgell. En general eren finques petites; però suficients per plantar-hi l'hort i destinar-hi una bona part al conreu del cànem.

El cànem és una planta que necessita força aigua i terra d'enllacada i espessa. La "Coma" reunia aquestes condicions. A cada finca hi havia un safareig o pica gran de pedra a on s'hi posaven les garbes de cànem a estovar al remull, per tal de separar amb més facilitat la fibra útil per fer cordes, espardenyes i teixits rústecs. Les parcel·les del cànem estaven molt ben conreades, de tal manera que, quan els nostres avis arbequins volien acabar el bon conreu d'una finca determinada deien : "Sembla un canemar".

• Puig del Corb.
És el cim més alt del municipi a 456 metres sobre el nivell del mar. És ben interessant el model de recollida d'aigües per tal de proveir la cisterna que encara avui està molt ben cuidada i en plena utilitat.
Dea d'aquí es divisa un bon panorama de la Vila i del terme. Fondos avall de cara al poble hi ha el "Comellar", i en el seu bell mig hi neix la "Mina del Comellar".

• La mina del comellar.
És una impressionant construcció subterrània amb canals i lloses de pedra. Té dos quilometres de longitud on hi havia vint piques de pedra de gran cabuda que omplien de forma contínua pel doll d'aigua de la mina. Abans d'arribar al final, a la plaça del Toll, a l'avinguda dels Portals, hi havia dues fonts també subterrànies.
A principis de l'any 1934, s'obrí al públic la font del Portal de Baix i les va desviar una quarta part del cabal cap a la Bassa Bona. També se'n proveïa per les seves necessitats industrials la Bòvila, que anys abans n'avia tingut cura de la neteja fins a les seves instal·lacions.

• Les basses.
Eren dos grans embassaments d'aigua de la pluja. La Bassa Bona estava situada en l'actual terreny municipal del costat esquerre de la carretera de Belianes. Per recollir l'aigua es disposava d'un terreny de propietat comunal dit:"Pla de rufians", que es conservava en estat erm, per tal que l'aigua de la pluja fos més neta en escórrer-se cap a l'aigüera (una mena de sèquia que l'arreplegava fins a dipositat-la a la bassa ). La gent l'utilitzava per a cuinar i beure.

La Bassa Bovera recollia l'aigua que s'escorria costa avall des del Portal de Sant Joan i de tot aquell vessant de poble, fins allà on estava situada que era el lloc que va ocupar després el el primer camp municipal de futbol. Com que era una aigua molt tèrbola només servia per abeurar al bestiar.
Entre una bassa i l'altra, en el lloc que és ara el carrer de la Bassa, s'hi va fer una plantació d'àlbers per tal de crear un espai verd a prop de l'aigua.